ALGUNES NOTES SOBRE PREJUDICIS RELACIONATS AMB ELS INFANTS DE 0-3 ANYS I LA SEVA CRIANÇA

Aquestes notes s’emmarquen dins del principi de prevenció, un dels eixos en què es configuren els Drets Universals dels infants

1.– Els infants petits ( de 0-3 anys) no s’adonen de res,  no els afecta la situació dels pares quan migren, quan canvien de país no cal fer res per a ells doncs ja estan amb la seva família.

2.- A més les mares no demanen ajut  als professionals que les poden ajudar, passen d’ells i es pensen que ho saben tot sobre com cuidar els infants. Tenen idees i pràctiques d’atenció i educació dels infants completament estranyes i contràries al que ha de ser. Confien més en compatriotes, parentes, amigues que amb els professionals.

Argumentari: L ’infant per a desenvolupar-se d’una manera harmònica, òptima, necessita un entorn que aporti condicions d’estabilitat, equilibri, constància.

El grau de dependència d’un infant d’aquesta edat de la seva família i concretament de la mare és molt alt, si bé va decreixent a mesura que ell es fa gran.

Els canvis que s’esdevenen en situacions de migració tenen una influència negativa sobre els infants perquè comporten inestabilitat, canvi, angoixa de la mare i el pare enfront a les situacions noves i no conegudes, a més que canvien les circumstàncies de l’entorn familiar (perden moltes vegades la família extensa i el suport d’aquesta) i moltes de les pautes socials i familiars d’atenció als infants canvien molt en la comunitat de destí, de manera que les famílies es troben desorientades i no sempre confien del tot en els professionals (de salut, serveis socials, d’educació…)(*)

La gran contradicció de les mares transnacionals és que han hagut de crear una altra manera de concebre i practicar la maternitat que ideològicament no esta ben considerada ni a l’origen ni a la societat de destí. (*)

A vegades les famílies també poden considerar inapropiats els serveis i les institucions que s’ofereixen i prioritzar un altre tipus d’entorn socialitzador per als més menuts(….) Una institució encapçalada per persones que no es coneixen pot ser percebuda com un entorn estrany. (*)

Si tenim present que la maternitat i tot el que fa referència a la salut maternoinfantil és una experiència molt íntima, que pertany a l’àmbit privat, és lògic que es recorri a allò conegut en comptes d’endinsar-se en un món simbòlic i de pràctiques desconegudes. D’altra banda, les conductes d’alguns especialistes amb una actitud més interrogatòria que no pas dialogant, amb un interès escàs per a les pràctiques de la població immigrada (i de l’autòctona) i amb postures poc receptives, no ajuda gaire a entrar en una situació de coneixença mútua (…) (*)

Quant a les escoles bressol, parvularis, espais familiars, les famílies, en moltes ocasions, consideren que l’etapa fins a tres anys és més una necessitat social que no pas educativa, ja que les famílies (autòctones i immigrades) hi recorren més perquè han d’anar a treballar i no sempre per raons educatives.(…)

En algunes ocasions, els prejudicis que poden tenir les famílies immigrades respecte a la institució sanitària poden traslladar-se a aquests programes i institucions.

A més, per a alguns col·lectius, les funcions d’aquests serveis es cobreixen dins de la família i les xarxes de relacions.(…) Es poden viure aquests serveis com una forma de control institucional. Les indicacions que es facin, els consells que es donin poden ser més o menys contradictoris amb les pautes de criança dels llocs d’origen.

Els dos darrers factors estan influïts per la mirada que els professionals exercim sobre aquest col·lectius pel que fa al tractament i criança dels infants.

La qüestió rau en si cal uniformitzar pautes (fer-les només com entenem nosaltres) o, al contrari deixar fluir la informació i flexibilitzar els paràmetres, les idees preconcebudes i els comportaments vers els infants i potser, fins i tot, establir una mirada crítica sobre les limitacions del nostre sistema (*)

(*) “Relacions entre famílies immigrades i institucions educatives en l’etapa de zero a sis anys”. Marta Bertran Tarrés. Novembre 2005. Finestra Oberta, 46. Fundació Jaume Bofill. Barcelona.

Amparo Porcel

Treballadora Social d’EQMON

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: